Una ressenya de Lluís Serrasolses

Una ressenya tom&jerry.

Lluís Serrasolses, Professor de Llengua Catalana i Literatura

 

Es pot escriure una ressenya en forma de ressenya sobre Les platges del clatell de Joan Vigó? Ja es veu que no. Una novel·la que rebenta les costures del gènere, que tan aviat és un article, un guió, una transcripció i un recull de poemes, mereix una ressenya que sigui com una calaixera secreter, amb calaixos dissimulats que contenen caixetes tancades amb clau, dins de les quals hi ha notes disperses escrites per mans i plomes diverses. El ressenyador remou el cul a la cadira, corruga les celles, es mossega els llavis, pensa que així potser semblaria una ressenya escape room i la rialleta d’en Joel Joan el fa tirar enrere. Quin model ressenyístic faria justícia al circ que és Les platges del clatell? Un circ intertextual de cinc pistes per on circulen els personatges més fascinants de l’ambient artístic del París dels anys 20 i les seves ramificacions catalanes dels anys 70, amb incursions a una Nova York cinematogràfica? Donem contacte i fotem-li al gas: Picabia, Breton, Luisa Casati, Man Ray, Elsa Schaparelli, Stacia Napierkowska, Picasso... I Miralda i Benet Rossell. I William Friedkin i Palau i Fabre, per torna. I un fantasma poètic en fugida constant: Berta Epstein, poeta maleïda del naixement a la mort. Rastre fugaç, la llum del qual brilla i s’apaga. Aflora i s’amaga, fuig i es perd, torna i s’esfuma, picabia i giravolta, montparneja i parpelleja, esclata i es fon, es fa ocell de ferro i resta de vòmit unglejat per la pluja, escandadalitza els dadaistes i s’ensena pont de la Concorde avall, fulgura com l’aeroplà futurista i es dissol en la grogor de l’orina vespassiana, en la flegma de semen gargall, en els vapors de vidres trencats i donzell de l’absenta, en la pal·lidesa cadavèrica de la morfina. És engolida pel xuclador surrealista i escopida a la llum per la font del Colobor: Pompidou! Pompidou! Bepsta, ressuscitada calidoscòpicament d’entre les restes dels escarabats, de Caldetes a Mougins en anar-i-venirs cap-i-cues i prestidigitació alquímica, del sobre del pica-flor d’en Picabia (rue Simon-Crubellier) al brètol d’en Breton per rínxols de cordill de pastisseria Storerlepatissier. De la filla Breton a la vídua Rossell i al narrador Vigó: fi de la persecució. Aquí la teniu, amb la carrosseria esventrada, però plena de llum cinematogràfica, en un micro diorama a l’interior d’un glaçó de plexiglàs. I dins el diorama una biblioteca i un escriptori ple de calaixos (Què hi ha amagat? On són les claus?), a sobre una pila de llibres. Al capdamunt, un volum de Ca LaBreu: un llibre amb peus de pàgina i suport gràfic i un pim-pam-pum que emmiralla P (Picabia) i BR (Benet Rossell) i un narrador poeta surfista de clatells que assegura cada finta a cop de document, i a cop de bibliografia, de gat que empaita la rata, fa sorra de novel·la.

P.S. Flaubert: Madame Bovary c’est moi. Berta Epstein: Monsieur Vigó, voulez-vous coucher avec moi?