Un
joc a vida i mort
(Lectura
de 'Les platges del clatell' de Joan Vigó)
per Daniel Vargas
Sosté l’historiador Johan Huizinga, al seu
il·lustre Homo ludens, que el joc és la base de la cultura humana. Qualsevol
activitat humana, defensa, pot ser reduïda originàriament a l’esquema del joc.
Es tracta evidentment d’un joc seriós, d’un conjunt de característiques prou
fermes com per permetre desenvolupar tant les institucions sagrades com les
profanes. I, consegüentment, la seva estructura és tan fèrtil que el joc és
també la matriu de la creació poètica. Aquesta és l’actitud adoptada per Joan
Vigó a l’obra que tanca el tríptic format per Haiku a Brooklyn, Vides potser, i
ara, finalment, Les platges del clatell, totes publicades per LaBreu. La
serietat literària de l’aposta de Vigó es manifesta de manera inequívoca en
l’arrelament a una determinada tradició del joc. En el seu cas, es tracta, en
primer lloc, de la subversió transgressora proposada per les avantguardes,
singularment a través de les figures de Picabia i de Picasso; i, en segon lloc,
es vincula a l’herència lúdica de les obres de Palau i Fabre, i a les
aportacions multidisciplinàries de Benet Rosell. A l’entremig d’aquesta
reivindicació del joc poètic, al cor del qual es dilueix el jo, Vigó s’entrega
a l’objectivitat de l’atzar per obrir un forat a les poroses platges de la
realitat. I així, pouant incansablement per intentar arribar a les profundidats
del clatell invisible, la prosa de Vigó es proposa assolir la tasca demiúrgica
més agosarada: inserir en la trama de la realitat un fragment d’irrealitat. Per
aconseguir-ho, Vigó utilitza totes les eines de la ficció, és a dir, diaris,
cartes, diàlegs, testimonis, converses gravades... Amb aquesta bastida l’autor
aixeca la vida d’un personatge que malda per ser real des de la seva
desgraciada infantesa fins al seu tràgic final. I com a colofó, per tal
d’arrodonir la inserció objectiva de la seva creació, Vigó li concedeix una veu
creadora, confirmada per la recuperació tardana de la obra poètica de la
protagonista d’aquesta nvoa vida, la qual ningú havia volgut atendre en el seu
moment, però que, anys després, pot ser gaudida pel lector de Vigó. El miracle
creatiu es manifesta, doncs, en tota la seva grandesa quan, en finalitzar la
lectura, lamentem profundameant les infortunis que han devastat la trajectòria
de la protagonista de la narració. I ens acomiadem del llibre agraïts d’haver
gaudit, com si fos un joc, de la vida i de la mort de la Berta Epstein.
