Ser-hi

VERTIGEN

¿Què signifiquen, cor meu, les capes de sang
I de foc, i mil morts, i els allargats crits
De ràbia, sanglots de l'infern capgirant
L'ordre; i l'Aquiló encara damunt els enderrocs

I tota venjança? Res!--- Però sí, tota encara
La volem! Senadors, prínceps, industrials,
Caieu! Poder, justícia, història, avall!
Ens és degut. La sang!, la sang!, la flama d'or!

A la guerra, al terror, a la venjança,
Esperit meu! Fruïm en els mossecs! Passeu,
Repúbliques del món! Emperadors,
Regiments, colons, pobles, prou!

¿Qui ha de remoure els rombolls de foc fer
Sinó nosaltres i els qui imaginem germans?
Veniu, amics romàntics: això ens agradarà.
Poc treballarem mai, ah onades de foc!

Europa, Àsia, Amèrica, desapareixeu.
El nostre pas venjatiu tot ho ha ocupat,
Ciutats i camps! -Serem esclafats!
Saltaran els volcans! I el Mar apallisat...

Oh, amics meus! -Cor meu, ben segur, són germans:
Negres desconeguts, si marxàvem! Anem!
Anem! Oh dissort! Sento cruixir la vella terra
Damunt meu cada cop més vostre! La terra s'enfonsa.

No hi fa res! Jo hi sóc! Hi sóc sempre!

Arthur Rimbaud [versió de Joan Brossa]  

Rodolí casual a Perpinyà

El millor destí

El mejor destino que hay es el de "Supervisor de nubes" acostado en una hamaca mirando al cielo.

Ramón Gómez de la Serna, Greguerías

Va ser una efemèride

En aquest recital, que en sí mateix ja va ser una efemèride (aquí, la crònica), vaig tenir el plaer de llegir un experiment poètic dels que més m’agrada fer. Manllevar versos d’altri i provocar l’aparició d’un nou poema del qual no he escrit ni un sol mot. Malgrat tot, no deixa de ser un nou poema que no existia i, per tant, també el concepte d’autoria es pot posar en qüestió. Poesia de voltor?

En aquesta ocasió vaig partir de la data de l’efemèride: 25.11.2015. Si en sumem tots els dígits dóna 17. I a partir del 17 vaig muntar el dispositiu poètic que, com sempre que faig aquestes coses, no deixa de ser un homenatge a Oulipo.

El punt de partida: documents word on vaig enganxant poemes que trobo per la xarxa d’autors que m’interessen. Seguint l’ordre alfabètic amb què són desats, agafo els primers 17 autors, dels quals faré servir la totalitat o part del vers número 17 del primer poema de cadascun. Si el primer poema no té prou versos, continuo comptant fins a trobar-lo en el següent.

Així, els 17 versos del poema resultant són manllevats, per ordre, dels següents poetes:

1. Agustí Bartra
2. Albert Ràfols Casamada
3. Àngel Terron
4. Anna Aguilar Amat
5. Anna Gual
6. Bernat Munar
7. Biel Mesquida
8. Blanca Llum Vidal
9. Dolors Miquel
10. Elies Barberà
11. Ester Andorrà
12. Esther Vallès
13. Felip Demaldé
14. Feliu Formosa
15. Genís Cano
16. Guillem d’Efak
17. Jaume Pérez Montaner

I el poema resultant diu així:

Trigareu, orenetes,

com espases enlaire cavalcant per nuvolades

groc blanc vermell negre

(i imagino altres dones

així, sense obstacles).

Ser el germen d'alguna cosa ens du més enllà de la veritat

Suràvem confegits dins el mirall del passadís

i d'aigua salada.

Era una casa bruta, plena de haixix i de moros,

i als carrers, vaticinis, veus...

i l'avorriment, si vols

en el que ha mort la vida

on les paraules xiulen com l'hèlix

udol o refilet.

Verge estergida de l'escala

llevau-me aquesta palmera

per clots ombrívols.

Enyor

PLAY BACK

El cel sembla un pedaç de lona blanca.

No haurem sabut ser lliures. Freturosos,

hem obeït a impulsos que ens dictaven

oracles atziacs com aquests àmbits

de crisantems i boira. Com enyor

cafès cosmopolites de països

imaginaris, des d’on no he de veure

jamai la lluna de gener dels versos

innovadors que no hauré escrit. O, tènue,

la pluja contra un malva de bells dies

ficticis, dones que no he conegut.

Antoni Vidal, Bandera blanca

Cec de mi

Mai no m’he volgut conèixer

sempre he estat cec de mi

allà m’he trobat discret

com un pretèrit simple

i perfet

com haver viscut

i inútil

com no saber-ho

Eduard Carmona, Llibre dels errors

AVUI 25N, a l’Horiginal: EFEMÈRIDES RELATIVES!

Avui, 25 de novembre, l’Obrador de Recitacions i Noves Actituds Literàries, hO.r.i.n.a.l., ens convida a jugar amb les efemèrides.

L’atzar del calendari produeix  perverses associacions (tan suggerents com allò del paraigua i la màquina de cosir...) que per la via de l’absurd, ens obren la finestra creativa. 

Avui és un dia de micro obert.

Obert a totes les especulacions del calendari.

Obert a les casualitats amartellades.

Obert a l’atzarosa manipulació del temps, l’espai i la poesia pròpia, la poesia d’altri, la poesia apòcrifa, la poesia experimental.

Obert a la sana especulació poètica.

Juguem amb el 25 de novembre! Regaleu-nos les vostres elucubracions!

I recordeu que sempre estarem salvats pel lema que avui, 25 de novembre, s’escau més que mai:

Se non è vero, è ben trovato!

Serà avui a l'Horiginal, a les 20.30, al C. Ferlandina, 29 (molt a prop del Macba)

demà: 25N a l’Horiginal: EFEMÈRIDES RELATIVES

Demà, 25 de novembre, l’Obrador de Recitacions i Noves Actituds Literàries, hO.r.i.n.a.l., ens convida a jugar amb les efemèrides.

L’atzar del calendari produeix  perverses associacions (tan suggerents com allò del paraigua i la màquina de cosir...) que per la via de l’absurd, ens obren la finestra creativa. 

Demà serà un dia de micro obert.

Obert a totes les especulacions del calendari.

Obert a les casualitats amartellades.

Obert a l’atzarosa manipulació del temps, l’espai i la poesia pròpia, la poesia d’altri, la poesia apòcrifa, la poesia experimental.

Obert a la sana especulació poètica.

Juguem amb el 25 de novembre! Regaleu-nos les vostres elucubracions!

I recordeu que sempre estarem salvats pel lema que el 25N s’escau més que mai:

Se non è vero, è ben trovato!

Claus

Claus inútils.

Història morta d’un pis.

Pols als clauers:

mètode del temps

d’explicar-se amb ferro.

Cartes sense bústia

la tenebra dels panys.

Endins de la terra

COM M'AGRADA

Com m’agrada escriure en una llengua
que diuen que es mor.
Quina sensació de pau i alleujament
portar-la de baixada cap als aiguaneixos,
l’obaga, l’entrecuix, la santa dona
de les primeres clarors.

S’obria el sexe i jo obria els ulls
i vaig llegir, per les parets sagnants,
això: parlaré!
I ara dic, ara que ho sé tot
de l’amor i dels lladres,
com més fonda la mort, més endins de la terra!

Màrius Sampere, Si no fos en secret. Antologia poètica de Màrius Sampere a cura de D. Sam Abrams i Jaume Subirana

Fa trons

‘AREIA ESCRITA’

Tenc una tenda de campanya lusa.

La plant discretament pel nord de l’illa

a les platges desertes de setembre.

Menj pa fet meu i fruita,

passeig, escolt, escric,

parl amb els arbres,

llegesc el mar.

                      No ho dubtis:

Viure és més que existir.

Damunt la sorra

agraesc a la nit els seus misteris

i encenc un foc humit de llenya morta.

El fum sembla una ofrena,

el vent canvia...

M’invent l’eternitat.

Fa trons.

                      Plou terra.

Ponç Pons, Pessoanes

Porta al vent

ebria del silencio

de los jardines abandonados

mi memoria se abre y se cierra

como una Puerta al viento

Alejandra Pizarnik, Aproximaciones (a Poesía Competa)

Realitat

“En el cine, como en tantas cosas de la vida, lo que de verdad tiene sentido es prolongar el gesto y la figura más allá de la derrota que diariamente nos infligen el tiempo y la muerte: la realidad.”

Juan Marsé, citat per Jordi Bernal a l’article El cine según Juan Marsé; diamantes entre el serrín (Jot Down Magazine, agost 2015)

Pinball

Semàfors nous

rasants i voltes

encofrats

bastides noves

embornals.

Com bar pintat de nou

hi reconec topants

enyoro taques

fums antics

asprors

taules de sempre.

Dels rodals de got,

olímpics rastres de la por,

mai no en faran net

però.

Tot muta i tot hi és.

Reboto pinball en un joc sense sortida.

PONERSE AL DÍA a un altre Festival

Ponerse al día forma part de la selecció oficial del  EVOLUTION! MALLORCA INTERNATIONAL FILM FESTIVAL, que s’està celebrant a Palma de Mallorca fins el 15 de novembre d’enguany (el programa complet aquí).

Demà, dia 14, dins la secció International Spanish & Drama Shorts, al Cineciutat de Palma, a partir de les 19 hores, projecció de Ponerse al día.

Alea iacta est!

Cineciutat

C. Emperadriu Eugènia, 6

Palma de Mallorca

Dissabte 14 de novembre a les 19 h.

La malifeta

60

Sembla un càlcul fet a posta:

la durada d’un vivent

és la justa per aprendre,

per saber a bastament

el gros de la malifeta

que els déus varen disposar...

L’estultícia és instal·lada

tot al llarg de l’univers

i les dones, certes tribus

de la banda de ponent,

malden per reproduïr-ne

un per un, els fonaments...

Cosa més agafadissa

no se’n troba sinó al Feu.

Miquel Bauçà, En el Feu de l'Ermitatge

Foto: Assumpció Gloriosa, Ocaña 1982

Servents

«Però, en realitat, els servents tenen una estimació molt més gran del que sembla cap als seus amos odiosos. I més gran que cap a ells mateixos, evidentment.»

Serguei Dovlàtov, La maleta [traducció de Miquel Cabal]

Si un dia

«Si un día, de pronto, comprendiésemos toda la literatura, sería el fin de la literatura.»

Juan Tallón, a l’article Adoro los prólogos, aunque los aborrezco (Jot Down Cultural Magazine, 26.02.2015)

Frontera

Pertinents mossegades

dibuixen la frontera.

Tatuatge plaer

cada marca.

Allà on la paret

se’n riu dels edificis

i es replega llençol

a l’avinguda dels cossos.

Poema a la paret

fràgil

Mots estesos al sol,

diàlegs fent la migdiada.

Tibo el fil

de veu-teranyina.

Et crido.

Te'm trenques.

Anna Garcia Garay

Possibilitat

Estàtica

No t’ho dic per res. Però crec

que convé que tenguis en compte

que hi ha una possibilitat

que moris sol,

amb els calçons cagats,

i que al teu cadàver,

emmortallat amb vòmit i sang,

sols el vetlli l’estàtica del televisor.

Josep Lluís Aguiló, Llunari

Final feliç?

«Ara vull parlar de les novel·les que acaben bé. ¿Què us semblen, així en general, les novel·les que acaben bé? A mi em molesten. Les novel·les que acaben definitivament bé, sense cap contrapunt, en les quals l’escriptor practica una sèrie de moviments rocambolescos o afegeix epílegs grotescos i coses així per tenir contents els lectors i poder vendre trilions de còpies de la seva caqueta, no m’agraden. Els escriptors de novel·les que acaben bé són escriptors que pareixen novel·les mortes perquè la vida mai no acaba d’anar bé, fins i tot quan sembla que sí que va bé la molt puta deixa alguna escletxa perquè recordis que, definitivament, no pot acabar bé del tot perquè, si no, no seria vida ni seria res més que una indignant novel·leta de merda.»

Miquel Adam, Torero d’hivern

Els llibres que no llegim

“los libros que no leemos están llenos de advertencias; nunca las conoceremos, o llegarán demasiado tarde.”

Javier Marías, Lo que dijo el mayordomo (a Mala índole. Cuentos aceptados y aceptables)

Ha plogut

Ha plogut.

Els llums es dupliquen.

Tot brilla amb la mentida de la nit.

Amb fulgor d’eufòria,

disfressat d’obsessió,

petjo la llamborda

atent al degoteig

dels rius efímers.

Carrers i edificis amarats

em duen el fang etern

memòria d’excavadora de gel

a les vísceres de les decisions

inevitablement tardanes.

I sempre torna a ploure.

Venjança

"La falsificació del record és la venjança impotent que es pren la nostra memòria del caràcter irrevocable de tot esdeveniment."

Arthur Schnitzler (citat per Enric Iborra al seu blog la serp blanca)

Responsabilitat

«El mecanismo de pensamiento grupal también diluye la responsabilidad, primando la consecución de consenso incluso por la vía de la presión sobre el discrepante. Más allá de solucionar el problema de manera efectiva, se trata de alcanzar un compromiso donde los intereses y la posición grupal de todos los implicados quede fuera de riesgo. Aunque le echemos gasolina al fuego. La historia de la humanidad es pródiga en encontrar figuras abstractas donde colocar la responsabilidad por cualquier atropello; Deus vult, o la Patria, el Mercado, la Compañía, el Partido, incluso la libertad, la seguridad o la coyuntura económica son utilizadas recurrentemente como fuentes de las que emanan decisiones arbitrarias o perjudiciales como sabrán todos aquellos que no hayan vivido en un sótano la mayor parte de su existencia.»

Alejandro García, a l’article Responsabilidad: del inveterado arte de escurrir el bulto

(Jot Down Mangazine, setembre 2015)  

serp-riu / riu-serp

la serp és llarga com el riu

i el riu infinit com la serp

això és el que diu la història:

quelcom millor que’l suïcidi

o coses més obscures,

és caminar lluny, lluny d’aquí

solitari com un gos

sense feina ni diners

sense sogres ni mullers

(lliure per fi)

caminar entre valls i muntanyes

pensant en res rumiant en tot

cantant, jugant, xiulant alhora

això és el que diu la història

el riu és tan llarg com la serp

la serp és tan infinita com el riu

Max Besora, L’espectre electromagnètic

Si vis pacem...

«Los poderosos, cuando proyectan una guerra, en tanto no están preparados por completo, hablan largo y tendido de la paz.»

Stefan Zweig, Momentos estelares de la humanidad. Catorce miniaturas históricas. [traducció de Berta Vias Mahou]

La lliçó

Els errors no traspuen la Història.

Tots els paraigües del Temps,

pastor quiet sota la pluja,

aixopluguen amnèsia.

La roda tornarà a fer feina

damunt dels nens morts.

Mares alletaran caníbals i víctimes

amb la impertinència de l’oblit.

El Món indiferent no compta cadàvers.

Poetes reescriuran pacients

la nit dels homes.

Un udol de mil·lennis

sepultarà amb tota la sang

aquest intent inabastable.

Avui, Garrigada a Sant Cugat

Demà, Garrigada a Sant Cugat

Demà divendres tindré el plaer de dir Francesc Garriga 

Estàtues

Los ojos de las estatuas lloran su inmortalidad.

Ramón Gómez de la Serna, Greguerías

Decadència dels humans

«La decadencia del ser humano empieza a los 6 años porque se pierde esa elegancia maravillosa que tienen los niños, la creatividad. Uno ve un chico de 4 años y es todo gracia, inteligencia, atención. Pasan 10 años y se transforma en un adolescente estúpido, distraído, maleducado. Es como una crisálida al revés: no sale una mariposa sino una oruga.»

César Aira, a l’entrevista de Raquel Garzón (El País, Babelia, 27.07.2015)

Com el gos

Com el gos del metro

que es vol treure el morrió

així m’escric.

Mans al musell

molest de noses

invoco mut a les andanes

tot allò que em salpa

de la rada de paper.

Després faig botzina

crido amb silenci de budell

paraules sense domesticar.

Esclaus

El pebre obscur d’un sexe amarg i la posterior

negació del desig necessari, essencial. Sou esclaus

voluntaris de la mediocritat, nervi de Déu. Però

jo he decidit que em salvaré de la bellesa en un

immens convent de llibres prohibits, on cada tenebra

és un poema, paraules rodones els ulls.

El meu cos alimentarà la túnica de la por.

Jaume C. Pons Alorda, Els estris de la llum (de la trilogia Tots els sepulcres)

Gastronomia poètica

MENJAR POESIA

Per les comissures de la boca em cau tinta.

No hi ha ningú que sigui tan feliç com jo.

He menjat poesia.

La bibliotecària no s’ho pot creure.

Té els ulls tristos

I camina amb les mans a les butxaques.

Els poemes han desaparegut.

Hi ha poca llum.

Els gossos pugen des del soterrani.

Els fan voltes els globus oculars,

Cremen com el rostoll les seves potes rosses.

La pobra bibliotecària pica de peus i plora.

No entèn res.

Quan m’agenollo i li llepo la mà,

Fa un xiscle.

Sóc un home nou.

Li grunyo i bordo.

Irrompo jovial dins la foscor llibresca.

Mark Strand [traducció de Joan Todó]

Vocació de la fotografia

«La mayor vocación de la fotografía es explicar el hombre al hombre.»

Susan Sontag, La fotografía

Ah!

¡Ah de la vida!" ... ¿Nadie me responde?

¡Ah de la vida! ... ¿Nadie me responde?
¡Aquí de los antaños que he vivido!
La Fortuna mis tiempos ha mordido;
las Horas mi locura las esconde.

¡Que sin poder saber cómo ni adónde,
la salud y la edad se hayan huido!
Falta la vida, asiste lo vivido,
y no hay calamidad que no me ronde.

Ayer se fue; mañana no ha llegado;
hoy se está yendo sin parar un punto;
soy un fue, y un será y un es cansado.

En el hoy y mañana y ayer, junto
pañales y mortaja, y he quedado
presentes sucesiones de difunto.

Francisco de Quevedo

Blitzkrieg bop

L’esdentegat contrallum

d’aquesta ciutat podrida

emmarca una fotocòpia

massa vella, postal punk

en aquesta carpeta

on em reconec borrós

i torno a tancar

per no perdre l’alè.

Per no gastar la lluna.

Una heura

En aquest quarto, la calç de les parets

marca el setembre del matí a les sis;

jo no tenc hora, tu; jo tenc una heura sembrada

per mi a l’altre costat de la finestra: escric.

Blai Bonet, fragment del poema Carn Batejada (a Poesia Completa)

Fotografia i poesia

«La fotografía tiene mucho que ver con la poesía. Es sugerente y fragmentaria, y en muchos aspectos poco satisfactoria. Es el arte de la limitación. Encuadrar el mundo. Es tan importante lo que dejas fuera como lo que decides incluir.»

Alec Soth

Beure

Quina meravella, Big Joe, la beguda,

clau d’ansietats disperses,

t’obre de matinada

unes ganes decidides de fer versos,

acuradament has escrit:

“El que se la juga, se la juga”,

però quan despertes, la verga erecta,

la ressaca estableix distàncies

amb una precisió ensopidora.

Josep Elias, Ideari a la recerca de la fruita tendra

Més sobre els pròlegs

«Me encantan los prólogos. Escribiría un libro formado solo por el prólogo. Para qué demorarse hasta que transcurran doscientas páginas. Un prefacio en ocasiones es ya demasiado. Søren Kierkegaard ensayó algo así hace doscientos años. Escrito bajo el seudónimo Nicolaus Notabene, Prólogos es un libro que incluye ocho prólogos, precedidos de un prólogo, que no tratan de nada, y que lo son de libros que no existen. No hay tema alguno en ellos. Notabene es un bromista, y maneja la idea de que “escribir un prólogo es como tocar a la puerta de una casa y luego echarse a correr”, dice, de modo que cuando el lector abra no encuentre a nadie. “Un prólogo —añade— es un estado de ánimo. Escribir un prólogo es como afilar la hoz, como afinar la guitarra, como hablarle a un niño, como escupir por la ventana. Uno no sabe cómo ni cuándo las ganas se apoderan de uno, las ganas de escribir un prólogo, las ganas de estos leves sub noctem susurri”.»

Juan Tallón, a l’article Adoro los prólogos, aunque los aborrezco (Jot Down Cultural Magazine, 26.02.2015)

Sistema vestibular del poema

Obsessions inevitables

et fan el borni que camina

conscient de cada mal pas.

Equilibris

més enllà dels mars interiors

dels carrers sords

dels horitzons de l’home.

T’hi va tot

t’hi va la vida.

T’arribarà a caldre bastó

o marxaràs sense pròlegs?

Darrere els pètals

Vigila

que darrere els pètals

de la rosa

hi amaguen

els guants de boxa.

Antonina Canyelles, Nus baixant una escala

Fons dels ulls

XIII

En el líquido fondo de tus ojos

tu cuerpo salta el agua

como un venado transparente.

José Ángel Valente, El fulgor (a Poesía Completa)