22 de febrer 2011

Pensar-se


9

Pienso que en este momento
tal vez nadie en el universo piensa en mí,
que sólo yo me pienso,
y si ahora muriese,
nadie, ni yo, me pensaría.

Y aquí empieza el abismo,
como cuando me duermo.
Soy mi propio sostén y me lo quito.
Contribuyo a tapizar de ausencia todo.

Tal vez sea por esto
que pensar en un hombre
se parece a salvarlo.

Roberto Juarroz, Poesía Vertical

4 comentaris:

lolita lagarto ha dit...

ostres! m'agraden tots els de la teva biblioteca... diuen i commouen...
la imatge m'agrada molt i els colors...

Joan Vigó ha dit...

Sí, en Juarroz és una bèstia poètica de primer ordre. El vaig coneìxer mitjançant una de les referències incontables d'en Vila-Matas.
Quan a la foto, no té cap tractament. És la típica fotocòpia avisant que una persona gran ha desparegut, però la pluja hi va fer de les seves. Que desaparegui una foto on hi diu "desaparegut" també fa pensar.

rosana ha dit...

Es preciós aquest poema Joan. I la reflexió de la foto..uff, sí fa pensar...gràcies per compartir-lo

Joan Vigó ha dit...

de res Rosana, de res.