Saber la densitat del raig, tot el que penja
desbrossar amb destral d’estossec la matinada
somiar
que dins d’un cos hi ha una altra cara
que el got amaga el torb i la disfressa
que el teu cor ja no treballa
amb aquella intensitat que desgoverna.
La lluna com ribot llesca la cel·la
des del catre a l’obaga del racó
les ombres dels barrots dibuixen angles
desesperen
l’ànsia de voler veure el sol nou.
Escoltes roncs, portes grinyolen
el vigilant fa la ronda amb els talons
quan s’atura els nostres ulls es miren.
M’odia com ha odiat sempre tothom.
Des d’aquest desert de rutina
imagino el monestir de la presó
sense completes ni matines
simples sorolls d’un home
sol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada