Tot li fa profit

Que et quedi ben clar: no sóc poeta.
Malgrat tot, l’única forma de coneixement és la Poesia,
vull dir, després de tot un seguit de provatures, assajos,
errors, correccions i cerveses, he arribat a la conclusió
que hom només pot aprehendre i aprehendre’s
mitjançant el quefer poètic. El motiu o la raó?
En primer lloc, perquè és inclusiva,
a saber, no malgasta el temps amb blederies disseminatòries,
no entén de disciplines de bisturí ni divendres a l’hora de tancar,
com tampoc d’academicismes amb nota al peu de pàgina.
L’antítesi? El cientisme aristolèlico-darwinista
que tot ho empastissa amb colònia dogmàtica, exclusiva i lògica.
Després, perquè té un funcionament a mode d’oxímoron,
pots ficar-ho tot dins el mateix sac, tot li fa profit,
no lluca contradicció ni negació ni cap casta d’estira i amolla,
sinó només aquella creativitat fresca com una fulla de menta.
També, sobretot, perquè és existencial, de batec i cor ardent,
tant n’hi dónes, tant en vol, sens conèixer límit, enfront ni clausura:
profunda, abeurada d’immediatesa, quotidiana,
de posat tranquil, pacient com un fumador de pipa
i, tanmateix, bella com un figuera d’hivern.

Miquel Perelló, de l’Homenot que no diu res, tercera part de La transformació de la Nit en Incendi. Textos intempestius al marge.