Refaig
voreres
toves
com la carn
per
espantar ànimes rere els arbres.
Torno
a veure l’enderroc aturat.
Màquines.
Bèsties
adormides
ulls
cecs i hostils.
Pedres,
ciment,
ferros
perennes
brins d’herba
bastarda.
Després
una
cantonada més
més noranta
graus
més
finestres cegues
bigues
i portes i forats.
Cada
passa és radar de mirada
retorna
en senyals intermitents
de
tota la runa amuntegada
de la
trista boira del temps.
Només
per constatar el sord viatge.
La
mutació ociosa del no res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada