28 de maig 2012

Peripatètic



Refaig voreres
toves com la carn
per espantar ànimes rere els arbres.

Torno a veure l’enderroc aturat.

Màquines.
Bèsties adormides
ulls cecs i hostils.

Pedres, ciment,
ferros perennes
brins d’herba bastarda.

Després
una cantonada més
més noranta graus
més finestres cegues
bigues i portes i forats.

Cada passa és radar de mirada
retorna en senyals intermitents
de tota la runa amuntegada
de la trista boira del temps.

Només per constatar el sord viatge.
La mutació ociosa del no res.