Què cal

No cal buscar el dilluns de les contradiccions

ni burxar amb tornavís ferides tatuades

a la pell inversa del timbal.

Són coses que es fan soles.

No cal mirall

ni aquella foto on no semblo jo

on no em sé

ni em conec

com tants dilluns.

Cal però també veure el diumenge

com la manta que tapa una por

un fàstic proper de tan llunyà.

Com una estàtua per inaugurar

abandonada al pitjor dels carrers

entre la fullaraca

d’aquesta tardor que no s’acaba.

I cal fer-se fort

escopir al vidre aquestes ganes de riure

enfotre’m d’aquest cabró que em mira des del mirall.

Cal veure al reflex el degotall de greix a la rajola

rere meu

allà on regalimen el fill i el gos que no tindré.