28 de febrer 2020

El silenci de l'escala


vint-i-novè

El sol bastint-me la mirada
i jo sense posar-me les ulleres.
Dret sense gorra plou mel i desert
com ploren els versos de la terra.
Els veïns passen sense mar, els veïns
sense gest llisquen lentament
nodrint el silenci de l’escala.
Sons de passió per la cuina,
ha caigut una carícia dins la sopa,
llum entre meravelles i lletres
i les paraules altes de la boca.
El sol demana almoines d’alegria
per refer la veu de mica en mica.

Paco Fanés, Recursos humans


Cap comentari: