Sortir

«Quiero despertar, y encuentro esa resistencia que impide salir de los sueños más atroces.»

Adolfo Bioy Casares, La invención de Morel

Foto: Peça de Carles Piera (a l’exposició Polifemo sur le royaume à la dérive)

Reina

Reina de los cementerios invisibles,

Reina de los exterminios luminosos,

Reina de las esmeraldas que suplican,

Reina de las manos desenterradas,

Reina de las espadas que padecen,

Ora pro me

Juan Eduardo Cirlot, Las oraciones oscuras

Lluna

Que se entere la luna

y esa noche de rocas amarillas

que ya se fue la vaca de ceniza.

Que ya se fue balando

por el derribo de los cielos yertos,

donde meriendan muerte los borrachos.

Federico García Lorca, del poema Vaca (Poeta en Nueva York)

Plató ja ho va dir

"Ja ho va dir Plató: si els homes, en comptes de ser, per regla general, pobres i rucs, fossin rics i savis no hi hauria problema."

Francesc Pujols, del llibre Francesc Pujols per ell mateix d'Artur Bladé i Desumvila

Caprici

Remor de fons

d’on viu el plànol.

On són els constructors?

i els habitants?

On el seu record?

Què se’n fa de totes les vides

més enllà de colgar el sot?

La ciutat és del parer

d’escopir a la claveguera

tots els morts

en agres glops.

Aquest és un dels capricis

del déu embriac del maó.

Bèstia salvatgina

«Ara la meva imaginació és una bèstia salvatgina que implora sempre llibertat.»

Nathanael West, La vida somni de Balso Snell [traducció de Ruy Aleixo]

Tancar urgències

CORDILLS

Els anys són garrofers,

bèsties incontenibles i centenàries

que cavalquen al fons dels teus ulls,

que dibuixen camins de terra desesperada,

línies que fereixen els fils de l’aigua

i tanquen les urgències de la memòria

amb els cordills contaminats de l’oblit.

Jordi Cervera, a Papers de Versàlia, Núm. Nu (Primavera 2006)

Mehäri

CITROËN MÉHARI

"Llévame oh llévame a la perdición
en mobilette mi amor."
Aníbal Núñez

Haberme dicho, amor, en tus cartas
cibernéticas, que el descapotable
ese del que me hablabas
y me jurabas -qué cara tienes-
aparcar en mi puerta, las vecinas
pendientes, yo arreglada,
haberme dicho, leche, que ese coche
era como eres tú, un amasijo de risas
una cosa por revisar
sin puertas, sin cadenas, sin ventanas,
sin luces, ¿y el techo?
- contigo siempre llego a la Encomienda
con la atmósfera por montera-.

Si yo hubiera sabido antes esto,
(quién iba a imaginar)
que una tartana, tú la llamas Mehari,
sin tilde, así: "Mehari",
era tu descapotable tan famoso,
y que ahora me sonríes, las manos
al volante, las chanclas sobre el freno,

que me maten si no salgo corriendo
a buscarte y a darnos a la vida
al vuelo, a ras, al Duero.

Tocata y fuga a dos caballos. Esta
es la hora de darnos jaque, pronto.
Haberme dicho, amor, que tú eras esto.
Hubiera cabalgado antes.

Carmen Camacho

La poesia representa

En la república dels fins

i dels mitjans on cada fet compta,

la poesia representa

la minoria dels morts.

Joseph Brodsky, del poema Elegia: per a Robert Lowell (a Poemes escollits) [versió de Judit Díaz Barneda]

Fanals espatllats

Els fanals espatllats

omplen de nit la nit

la fan espessa;

les carrosseries

molles de pa, recurs antic.

Només un gat juga

ulls resplendents

amb les restes d’un colom.

Em mira. Avalua

el seu risc. No el miro gaire.

No em vull espantar amb la seva por.

El bon vers...

El bon vers no afeixuga ni dóna maldecap.
Si no hi trobes sentit o veus com se t’esfumen
algunes parts d’un mot, no en culpis el cerumen
o la dicció afeblida per un esparadrap.

Si algun poeta parla d’un be i un baobab
i tu entens colinap, notaràs que consumen,
tots els significats, l’equívoc energumen,
i amb lògiques absurdes et lliguen tots els caps:

El baobab i el be quallen com llet de burra
al nou context fonètic que tu t’hi has empescat;
la música que en treus, no és un repic de surra
al cul del ver poema, n’és el nou entrellat,
és l’onomatopeia del teu propi relat,
un tros de veritat. Hip, hip… Hurra!

Josep Pedrals, El Ben Sonat  (emès a Catalunya Ràdio en el programa La Tribu el 19.09.2012)

Estultícia

Me cansó

la estulticia de ser hombre

Yo sé:

cualquier lobo puede también contarme

magníficas historias de corderos perversos,

las lagartijas no saben

que viven en el Tercer Mundo

ni los cerdos pueden

inventar bomba alguna.

Ramón Méndez Estrada, a Los Motivos del Grifo

Emergència

«Guardamos todos un libro, tal vez un gran libro, pero que en el tumulto de nuestra vida interior rara vez emerge o lo hace tan rápidamente que no tenemos tiempo de arponearlo.»

Enrique Vila-Matas, Barteby y compañia

Consol

"A veces los pensamientos nos consuelan de las cosas, y los libros de las personas."

Joseph Joubert, Pensamientos [traducció de Manuel Serrat Crespo ]

Del tòpic del far...

Del tòpic del far en sé els fonaments

i també dels significats de la lluna.

El fèrtil delta

el vòmit de tots els poetes

té la vida incerta del krill

l’efímera llengua del foc

i crema.

Les cendres no s’acaben mai de fer pols.

S’aferren a un cigarret

a cementiris, biblioteques.

Tornen a parir el riu més vell

en cada vol.

L’absurda roda.

Tot això.

Com retrobar

Si un cop de temps esborra les paraules

i amaga entre la brossa gest i crit,

¿com retrobar l’angle de seda

on comencen els mots imprescindibles?

Francesc Garriga Barata, Ombres

Absències

De les absències, que cadascú

entomi les que amb trista lucidesa

li esdevindran veïnatge inevitable.

Jordi Trepat, del poema Tánatos (Papers de Versàlia, Núm. K Primavera 2005)

6è número de la revista Males Herbes en xarxa

Ja podeu llegir el sisè número clicant aquí. A la pàgina 26 hi trobareu el meu relat Res pública 2040, una història sobre funcionaris en vies d’extinció.

Enemics

- Tiene muchos enemigos?

- Afortunadamente. Sin ellos no sería lo que soy.

Salvador Dalí, a l’entrevista de Mónica Zerbib (El País, Arte y Pensamiento, 30.07.1978)

Mecanisme

La memòria

formigonera eficient

barreja els fems

i els aboca en perbocacions perennes

a les rases neuronals.

Tota ella lluu sota la mata espessa dels homes

es bat en orgasmes inalterables

eterns d’agitació constant.

El seu combustible no té fi

es retroalimenta amb el vòmit

l’aboca i l’empassa

l’aboca i l’empassa

l’aboca i l’empassa.

Tota ella és retrò.

Només alguna antena del poema pot copsar-ne el moll.

Nosaltres, víctimes culpables,

ens limitem a obrir un paraigües massa vell.

I tot són goteres.

Sobretot

Ens posarem un sobretot. Anirem a

Fer estada a un lloc transitori

Com la vida. Anirem a

Fer estada a un lloc transitori

Com la mort. Penjarem

El sobretot

D’una clavícula.

Orlando Guillén, fragment de Funda Sobaquera

Pronòstics

«Ryukichi Terao, hispanista de la Universidad de Tokio, vive satisfactoriamente sin disponer de reloj, teléfono celular ni agenda. Uno de sus más curiosas aficiones consiste en calcular la extinción de los japoneses. Aunque la isla está sobrepoblada, la tasa negativa de natalidad anuncia que en el año 3000 habrá 27 japoneses y en 3085 sólo quedará uno.»

Juan Villoro, de l’article Tokio Show

Font: El Boomeran(g)

Els poetes

«Y es que si bien se mira, la literatura vivirá mientras alguien que se disponga a escribir una simple carta dude unos instantes acerca de la manera de hacer verosímil lo que se propone decir en ella. Y en el peor de los casos, aun suponiendo que la gente deje de escribir cartas, la literatura no morirá mientras los poetas, además de escribir, sepan leer. Es decir, señoras y señores: Los poetas no morirán, precisamente porque mueren.»

Enrique Vila-Matas, Historia abreviada de la literatura portátil

L'art i l'excrement

«Al cap i a la fi, què és l’art? Estic d’acord amb George Moore. L’art no és la naturalesa, sinó més aviat la naturalesa digerida. L’art és un sublim excrement.»

Nathanael West, La vida somni de Balso Snell [traducció de Ruy Aleixo]

Expiració

Crisi

edificis en construcció abandonats

grues vídues.

Ciment mort fent ombra.

Atmosfera de gàbia de rovell.

La ciutat es transforma en alenades

d’uns pulmons cansats

de puta veterana

amb l’entrecuix ple de novel·les.

Ulls plens de cendra

tantsemenfotisme èpic

en rastres de rímel etern.

Entre els genolls

la distància justa

i en aquells ulls

tota la història de la carn

de la misèria

que brolla de l’escot

i il·lumina desesperada

el camí erm de la ciutat trampa.

Vers

Lector

El primer vers és la porta que t'obre
la casa del poema. El que convida
a entrar i a posar-t'hi còmode.
La primera estrofa és la que et dóna
la benvinguda i t'arrossega a dins,
agafant-te pel braç i arrufant-se contra tu;
la que et parla de calor i confiança
alhora que et fa seure a la butaca de la segona estrofa.

On has d'esperar que el sentit del poema
et porti un cafè, calent i dolç, per dar-te
alguna cosa perquè tinguis les mans
ocupades i no puguis desviar l'atenció
o agafar un diari del revister.

Ben aviat entrarà la conclusió
per la porta del darrere,
silenciosament i de puntes,
mentre el volum de la música augmenta
i és quan, per fi, intueixes que tothom
ja sap si la mà que amaga a l'esquena
porta una carta d'amor
o un punyal.

Josep Lluís Aguiló, Llunari

Estimar les ombres

EN LA ISLA

“aunque la sangre hierva

acostumbrada a guerras”

—que decía

en labios de Bencomo,

Don Antonio de Viana—

Hay momentos del día

Que amo la sombra, cierro la ventana

Y me dejo vencer por la desgana,

Por el alcohol

O la melancolía…

Arturo Maccanti

Exquisits – festival poètic d’estiu de Ripoll

Aquest divendres 2 d’agost, primer divendres del festival. Tindré el plaer de dir poemes del llibre Afamats conjuntament amb la seva autora, l’Ester Andorrà. 

Parlar, pensar, sentir

«Una vegada em vas dir que parlo com un home en un llibre. No només parlo, sinó que penso i sento com ell. He passat la meva vida entre llibres; la literatura ha tenyit el meu cervell del seu color. Aquest tint literari és protector – com el marró d’un conill o les taques de la guatlla – i fa impossible dir on acaba per mi la literatura i on començo jo.»

Nathanael West, La vida somni de Balso Snell [traducció de Ruy Aleixo]

Precaució

Torno a paisatges oblidats

a recordar carrers grisos d’història

amb dents plenes d’ullals

excavo valent solcs de memòria.

La maniobra aixeca tels de boira

impossibles d’escampar

se m’omple de fang i temps la gola

en un interminable enrogallar.

Aquestes rases han de fer-se

només de tant en tant.

Un poema sobre el tomàquet

Ja vaig explicar el mes de març d'enguany que en Jordi Beumala (al blog del qual col·laboro en l’apartat gastropoesia) i la Mònica Usart han parit METEOCUINA, un blog que parla de gastronomia relacionada amb la climatologia, dels productes de la terra i del plaer que ens aporten al paladar (aquí el seu Facebook). 

En el marc d’un pensament multidisciplinar, han aplegat a un grup de col·laboradors (científics, meteoròlegs, cuiners professionals, experts en alimentació i un llarg etcètera) entre els quals m’hi compto. La meva afició a la cuina i a la lletra, en aquest cas, s’apleguen. 

Si la primera col·laboració era un poema sobre la Ceba de Nargó, ara li ha tocat al tomàquet (excepcionalment, la foto està manllevada del cercador del Google, que consti).

Envoltat, lluent, de pell vermella
per si sol el tomàquet ja és ardor
invoca la passió, la pell s’enerva
com llavis pigmentats d’excitació.

I si la pell brilla i batega com un cor
l’interior carnós fa salivera
la delicada textura de llavors
on la llengua s’hi passeja juganera.

A més de saborosa i sensual
aquesta solanàcia és curativa
generosa en virtuts, al comensal
aporta força, salut i vitamines.

I si el tomàquet té tots aquests poders
i qui el blasma mereix gran anatema
deixeu-me afegir-hi encara més:
la màgia del tomàquet com a terme.

El tomàquet és també l’únic fonema
que esdevé diminutiu sense problemes.
Lleveu-li sols l’accent obert
i degustareu tomaquet.

Forma

En el fondo, soy,

en la forma, estoy.

Parezco yo.

Carmen Camacho, Mínimas

Pressa de fred

cuando tus dedos en un juego de látigos
hendían prisas de frío

Efraín Huerta, del poema La estrella

Paraules al mur

"EL OLOR A INFECCIÓN LO LLEVÁIS IMPREGNADO EN LA PIEL"

Sabana enveja

Digueu-me elefants

on compreu l’elegància

l’altivesa feliç invulnerable

el pas tractor.

Vull mastegar

espantar només girant el coll

cardar tones i trompades

parlar-vos amb infrasons

venerar antigues ossades

barallar-me tombant arbres.

Elefant només.

Ser com vosaltres.

El nostre pànic

Recorda-ho bé:

no existirà mai

un cementiri prou immens

on estotjar els esquelets descomunals

del nostre pànic.

Jaume C. Pons Alorda, del poema Lluor Saturada (a Epic & Majestic)

Boira

“La niebla en la ciudad, el terror de la ciudad bajo la niebla. Aquél que en una noche así se aventura más allá de los centros donde las luces alcanzan todavía a dibujar contornos y esquinas, deberá afrontar la glauca soledad de las calles perdidas en las que ya nada lo protegerá de lo que sigue o lo que espera. Salir del último metro en barrios de extramuros significa echar a andar sabiendo que la última protección posible queda atrás y que cada ventana es un párpado cerrado que no se abrirá a ningún grito, a ningún golpe en los portales.”

Julio Cortázar, Rayuela

Llum interior

«Escribir es como la alquimia: inalcanzable; muchos altisonantes hacen que las palabras estén iluminadas por fuera, pero la luz de las palabras ha de ser interior, cada una ha de tener esa luz interior, mágica, que le da el estar en el sitio que le corresponde.»

Javier Tomeo, a l’entrevista de Carles Geli (Sólo se puede escribir desde la mala leche, El País, 24.11.2012)

Thomas Mann defineix

"La definición de escritor de Thomas Mann. Alguien para quien escribir es más difícil que para otra gente."

David Markson, La soledad del lector [traducció de Laura Wittner]

Posem que fa estiu

Aquí els sorolls amb rerefons d’oreneta

em diuen que no puc estar mai sol

que sóc tants i hi ha tanta lletra...

(malgrat tot certa buidor

rovell de mandra

d’alguns dies

d’estar

sol).

Potser som

"Quizá somos trogloditas con rueda a quienes una catástrofe cósmica proporcionó una evolución retorcida cuyo alcance no vemos pero cuyas consecuencias sufrimos a diario."

Víctor Nubla, Cómo caza un dromedario

Plorar

«Dejando de lado los motivos, atengámonos a la manera correcta de llorar, entendiendo por esto un llanto que no ingrese en el escándalo, ni que insulte a la sonrisa con su paralela y torpe semejanza. El llanto medio u ordinario consiste en una contracción general del rostro y un sonido espasmódico acompañado de lágrimas y mocos, estos últimos al final, pues el llanto se acaba en el momento en que uno se suena enérgicamente. Para llorar, dirija la imaginación hacia usted mismo, y si esto le resulta imposible por haber contraído el hábito de creer en el mundo exterior, piense en un pato cubierto de hormigas o en esos golfos del estrecho de Magallanes en los que no entra nadie, nunca. Llegado el llanto, se tapará con decoro el rostro usando ambas manos con la palma hacia adentro. Los niños llorarán con la manga del saco contra la cara, y de preferencia en un rincón del cuarto. Duración media del llanto, tres minutos.»

Julio Cortázar, Historias de cronopios y de famas

Bolquers

“Els polítics i els bolquers s'han de canviar sovint. I pels mateixos motius.”

George Bernard Shaw

El que passa

«Es lo que pasa siempre: cuando todo ha pasado, lo único que queda es la historia de lo que pasó. Pensando en lo cual me pregunto si la literatura, a fin de cuentas, no será el residuo de una promesa incumplida, pero que nos permitió vivir mientras creíamos que se cumpliría.»

César Aira, de l’article Formas literarias del tiempo (Revista Universidad Diego Portales, maig de 2012)

Postal antiga

Certs moments d’horitzó dels 80

d’una nit que em van tirar unes cartes.

Eren de pòquer i van encertar tot el contrari.

Estava perdut.

Estava sol.

Em tremolava el món.

Cartes d’una rossa borratxa

ungles vermelles

i després baixar caminant al barri

devorant travessies

creuant sempre en vermell.

L’anatomia de les coses

era un ramat de substàncies

era els taxis que no pensava agafar

era el darrer quinto

al bar dels escombriaires.

Buscant la nit eterna

de la reina de diamants.

Coses de la civilització

“La civilización ha creado si no a un hombre más sangriento, entonces más cruel y peor que antes.”

Fiódor Mijáilovich Dostoyevski (cita extreta de l’article “Profecías de Dostoyewski” de Tamara Djermanovic, a El Boomeran(g))

Totsolesa

Totsolesa

distròfia

signes

batent

muralla

Silvie Rothkovic, Pianos i túnels

La part filosòfica de casa

«Aquella noche, mientras estaba sentado en el water-closet, en esa condición que oscila entre la fisiología patológica y la metafísica, haciendo esfuerzo y a la vez meditando en el sentido general del mundo, tal como es frecuente en esa única parte filosófica de la casa (...)»

Ernesto Sábato, Sobre héroes y tumbas

Més sobre la pedra

La piedra es gelatinosa, pero su iguana es mar.

(jugant amb La increíble Máquina Aforística –primer intent–)

Entreson

Quan vaig a dormir em plau l’estabornida

manera tova d’anar agafant el son

quan somni i pensament s’entortolliguen

i no sé si penso, somio o faig el mort.



M’agrada assaborir semi inconscient

el ramat d’idees que envaeixen

el meu cervell, sempre amatent

a fixar-se en imatges i tenebres.



Poc abans de fer l’últim cop de cap

abans de caure lluny, terra d’absències,

m’agrada encara percebre algun soroll:



una sirena, un autobús, un miol,

o els tossuts gemecs de la veïna

que carda com si s’acabés el món.