Sense pensar-m’ho dues vegades, li separo el cap del tronc. Sense contemplacions. El millor moment, quan has d’anar de pressa per poder xuclar els líquids que surten del seu coll. M’hi amorro i xarrupo, assaborint la darrera gota. Després, assedegat per la tebior dels fluids, un glop de vi blanc, sec, ben fred. Miro el cos, la seva feminitat rosada, gairebé vermella. Amb precisió de rellotger, separo la pell amb el ganivet, deixant a la vista la carn més fresca i deliciosa. Tallo un bocí. Mastego voluptuosament, ulls clucs. Cal que em senti culpable, gamba del meu cor?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada