17 de juny 2010

Dels peixos



Fa uns dies el post anava de peixos, amb un poema aparegut en un fanzine autoeditat que vaig anomenar Parecéis Peces. El peix com a símbol de l’estupidesa, de la desmemòria, de caure un i mil cops en els mateixos errors estructurals del comportament humà. Després, el peix llibertat, el peix a la brasa, el peix a la peixera. El peix protagonista de cançons. Sempre m’ha fascinat allò de que los peces beben y beben y vuelven a beber los peces en el río por ver a Dios nacer. Com si per sentir la manifestació de la divinitat, l’epifania, calgués anar begut (hipòtesi gens decabellada, per cert).

Més cançons. Destaco la versió que de la cançó Love Is in The Air (1978), de John Paul Young, ha fet en Josep Pedrals amb els seus Nens Eutròfics. L’amor és un peix és pura alegria de viure: “L’amor és un peix, fent bombolles al bassal...”

En aquell fanzine de finals dels vuitanta hi havia un petit conte, l’origen del qual va ser el joc amb aquella endevinalla gairebé infantil que planteja de quin color és el cavall blanc d’en Santiago. N’he escanejat l’original. Cliqueu-lo més avall i el podreu llegir.

2 comentaris:

Manolo ha dit...

Com a aficionat al submarinisme, dono fé que hi ha peixos molt llestos... i submarinistes molt tontos... Cadascú que tregui les seves conclusions...

Guifi pa tutom ha dit...

Per cert, Peixot!
A veure si surt de la Peixera per visitar mars i oceans i quedem un dia, a la desembocadura del riu a la mar, per beure'ns tots els mars del món, no?

En fi...

Si vol, el 19 de Juliol o el dissabte que se li assembla, que ara no sé ben bé qui és, hi ha una quedada per cuinar un bon pulpot... Tot queda a la mar...