No-lloc

Com llisca el minutatge a l’aeroport
el temps esdevé ressò de vidre
el terra reflecteix la superfície
estic a sobre, estic a sota, estic enlloc.

L’ofec de megafonies, la remor
d’equipatges misteriosos, les sabates,
les preguntes, les mateixes de tothom
els símbols de tan grossos m’amenacen.

Després ferro volant. Dins l’avió
fins a nous espais que res no diuen
identitats purgades que leviten
aquí no sóc ningú però sóc jo.