Un colom entra a casa
amb flaps d’ales sarnoses
trasbalsa el món.
Aquella tarda va ser així
seguida de monòlegs interiors
i subordinades prescindibles
absort en un sol mandrós
travessat d’antenes
que no acabava de pondre’s.
Desemparat entre xemeneies
no vaig esperar la fosca
per dir-me tot allò
que mai no escriuré.
1 comentari:
allò que mai no escriuràs... potser es percep lentament i entre línies...potser és el que fa que m'agradin els teus poemes.
Publica un comentari a l'entrada