Del no res
de llarg
d’allò que es cou als avencs de la melsa
de la més seriosa de les mirades
de la tribulació dels periscopis
del trist llambregar d’uns ulls de vidre
de la fortor dels oblits
de l’angúnia viperina dels diumenges
dels absoluts inexistents
de l’efímer
de la lenta putrefacció dels records
de la metamorfosi
del no saber ni el com ni el què
ni el perquè.
De tot això
en saben massa els monstres de dins.
I com callen, els putes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada