Ja us diré si val la pena viure
ara, ara mateix, no puc pensar.
És l’hora de les antenes vídues
que de vent i cel es fan amants.
Des del terrat centenari
la boira cavalca amb el llevant.
Regalimen humitats tossudes.
Uralites ploren als baixants.
Des de la torre mestra
d’aquest castell de maó urbà
els perfils es desfiguren
si vull fixar-m’hi perdo el traç.
Ara no valen paraules,
jo és que només vull guaitar.
Si respiro o no respiro
molla o crosta: tot és pa.
2 comentaris:
Oh... tan bell... Petons.
Moltes gràcies Cantireta! Petons també
Publica un comentari a l'entrada