No perdré el foc als ulls
ni la ferida del decebre.
La ciutat serà sempre orella pou
on aboco paraules;
desert de silenci impossible
on els jardins menteixen
a cada llepada d’ull.
No sabré quin edifici
devorarà el meu
quines ombres
quins amunts sepultaran
aquestes parets trèmol.
Inevitable com gairebé tot.
Sobretot del que més penso.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada