A
la màscara etrusca del meu saber
hi
plou sempre.
Les
gotes
hi
dibuixen laberints voraços.
Al
cementiri d’avions del meu somni
la
contorsionista
peus
al megàfon
proclama
paraigua a les dents:
No
entomeu la vida com el porc
que
no en sap res del pernil.
Els
daus sempre han tingut una sola cara.
No
peixeu el greix malvat del pànic.
El
primer poeta ja ho sabia
mans
tacades
quan
va donar veu a la cova.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada