L’home que sempre pensa en la irrealitat de la vida, en el misteri incomprensible de la pròpia identitat, en la multiplicitat del pensament (sempre esclau de la bioquímica cerebral), es fixa en una porta metàl·lica sense instal·lar. Una porta que encara no és estrictament una porta, doncs no exerceix encara la missió d’interceptar o permetre el pas d’un espai a un altre. Allò el duu a pensar que ell no ha estat mai a lloc i que la seva excentricitat prové d’una infantesa tan tímida que no li permetia obrir mai cap porta, preferint imaginar què hi havia a l’altra banda. Amb el pas dels anys va poder obrir portes, altres van obrir-se soles. I en aquell moment de la seva vida, en el principi de l’inevitable camí descendent, davant per davant de la porta trobada, conclou que sempre va ser millor allò que va imaginar. Constata que la seva vida ha transcorregut per un passadís ple de portes i que les millors han estat les tancades o aquelles que permetien transformar-se en llibres. Passa els dits de la mà dreta per damunt de l’acer, mira el seu reflex borrós a la superfície, somriu i segueix el seu camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada