MARE, NO EM RENYIS
Mare, no em renyis,
sí, ja sé que m’he fet vell,
però jo no he sigut!
Jo no he sigut, deia d’infant
a l’empara de la llum. Per què
no dir-ho ara, al recer de l’ombra?
Les joguines trencades
per terra, tot fet malbé, no tens remei! Mentida,
ha estat aquell.
I sempre aquell, mare, el mateix
que et va desfer el llit,
el pare, el dimoni pelut
que ens roba la bellesa.
Potser és just: li devíem l’alè,
la pell llisa, fins i tot
el dret d’estimar-nos. Però jo no he sigut,
mare, tu ja ho veus, jo ja vinc
a poc a poc, amb bastó.
Màrius Sampere
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada