Diuen que en Nobel va inventar la dinamita per acabar amb les guerres. A banda de la ingenuïtat que això suposa, l’exemple em serveix per reflexionar sobre els usos nocius que es poden fer d’eines que, d’entrada, són grans troballes de la humanitat. Heus ací, verbigràcia, el correu electrònic. Des de l’adveniment d’aquest mitjà del qual sembla que ja no en podrem prescindir, hi ha qui en fa ús per torturar els seus congèneres. Gent que es creu molt graciosa i profunda i humanista pel fet de reenviar de manera indiscriminada powerpoints que creuen bonics i que ajudaran a fer un món millor.
Acostumen a contenir imatges tòpiques i de mal gust: paisatges nevats, postes de sol que fan oi de tan vistes, platges paradisíaques, boscos ombrívols. Si entrem en el món dels animalons no hi falten gatets preciosos o gossets entendridors. Em repugnen especialment aquells que centren la seva imatgeria en bebès de totes les races. La voluntat de ser breu no em deixa allargar-me, però ja veieu per on vaig. En aquest sentit, la música que acompanya a les imatges és també a bastament carrinclona.
Però quan anem al text, la cosa ja fa venir, amb perdó, caguera. Poden ser cites cursis (ometré autories per no assenyalar). Però el pitjor són els textos anònims que tenen la pretensió de fer reflexionar sobre la bondat humana, que prenen forma d’homilia, que ens diuen que cal aprofitar el temps, que el sol surt cada dia, que ens insten a ser cada dia millors, etcètera. La cosa entra de ple en el món de la repugnància si, a més, al final et diuen que has de reenviar aquella excreció ridícula a no sé quantes persones per tal d’obtenir favors materials o esotèrics, amb exemples demencials sobre què et pot passar si ho fas o si no ho fas, quan el gran missatge pren la forma d’amenaça i es mostra contradictori amb la pretesa bonhomia inicial.
No tinc res en contra dels bons desitjos en general. Són tan inofensius com inútils. Però aquests correus perpetrats per persones sense imaginació i reenviats per persones que encara en tenen menys em posen de mala llet. Sí, sí, sí: els odio.
Acostumen a contenir imatges tòpiques i de mal gust: paisatges nevats, postes de sol que fan oi de tan vistes, platges paradisíaques, boscos ombrívols. Si entrem en el món dels animalons no hi falten gatets preciosos o gossets entendridors. Em repugnen especialment aquells que centren la seva imatgeria en bebès de totes les races. La voluntat de ser breu no em deixa allargar-me, però ja veieu per on vaig. En aquest sentit, la música que acompanya a les imatges és també a bastament carrinclona.
Però quan anem al text, la cosa ja fa venir, amb perdó, caguera. Poden ser cites cursis (ometré autories per no assenyalar). Però el pitjor són els textos anònims que tenen la pretensió de fer reflexionar sobre la bondat humana, que prenen forma d’homilia, que ens diuen que cal aprofitar el temps, que el sol surt cada dia, que ens insten a ser cada dia millors, etcètera. La cosa entra de ple en el món de la repugnància si, a més, al final et diuen que has de reenviar aquella excreció ridícula a no sé quantes persones per tal d’obtenir favors materials o esotèrics, amb exemples demencials sobre què et pot passar si ho fas o si no ho fas, quan el gran missatge pren la forma d’amenaça i es mostra contradictori amb la pretesa bonhomia inicial.
No tinc res en contra dels bons desitjos en general. Són tan inofensius com inútils. Però aquests correus perpetrats per persones sense imaginació i reenviats per persones que encara en tenen menys em posen de mala llet. Sí, sí, sí: els odio.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada