Damunt rails que em fan sotracs
travesso la nit
amb l’exacta fascinació del mapa
fidel al destí dibuixat
d’acer i fusta:
una hipnosi com un mantra.
Departament buit
farcit de presències
d’ecos confusos de maletes.
El somni neguitós em duu els absents.
Espurnes de pantògraf
grinyol de vies
vaivé que fa silenci allà on no hi és.
I malgrat tot, l’evident:
qualsevol que vol ser nen
saluda sempre als trens que passen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada