L'art com a instrument

“Siempre sostuve que el objetivo definitivo del arte era la pausada construcción de un estado de perfecta maravilla y serenidad. (...) Por eso el arte es el instrumento que la humanidad ha creado, casi sin darse cuenta, para poder defenderse de sí misma”.

Rodrigo Fresán, Vidas de santos

Enveja

Que para qué demonios escribo?
Para que me respeten y me quieran
Para cumplir con dios y con el diablo
Para dejar constancia de todo.

Para llorar y reír a la vez
En verdad en verdad
No sé para qué demonios escribo:
Supongamos que escribo por envidia.

Nicanor Parra, Telegramas (III)

Migdiada del somiatruites

L’imaginat em duu la son
que no dorm, tampoc somia
navega sola entre dos mons
tinc tanta sang de fantasia
que acabo somiant sense intenció
i sóc conscient d’aquella vida
que és una altra. I tot i això...

Paradoxa

"El eficaz ejercicio del olvido -paradoja interesante- permite la práctica profesional del deporte de la memoria."

Rodrigo Fresán, Vidas de santos

Che Guemarca

Feu clic per veure'n la metàfora amb detall.

Brossa dixit

"La poesia és un joc on, sota una realitat aparent, hi apareix una altra d'insospitada"

Joan Brossa

Itinerari

Caminar perdut i sense perdre’s
per topants ignorats de tan sabuts
les passes esdevenen rengles
del laberint del viure, absurd
com l’anhel de recordar què diuen
tots els llibres que has viscut.

Cop de porta

Al cerrar una puerta con violencia, pillamos los dedos al silencio.

Ramón Gómez de la Serna, Greguerías

L'heroi atemporal

Llavors agafa un pal de ferro
sua fúria de proscrit
amb la llavor de l’excèntric
i la pobresa injusta als dits
esberla injust la clepsa
de qualsevol.

A la presó també fa poemes.

Ara i res

Es poden fer moltíssimes coses,
que són res, partint d’aquest principi:
tot és ara i res.

Joan Vinyoli, del poema Tot són preguntes

La geografia del poeta

Geografia itinerant. És aquella que transportem en qualsevol situació. Cabdalment, és la del poeta.

Miquel Bauçà, El canvi

Fotogènia

"Dice el pintor Juan Genovés que hay cuadros fotogénicos y otros que no lo son, y que a los cuadros fotogénicos les pasa muchas veces como a las personas fotogénicas, que defraudan cuando se los encuentra en el mundo real."

Antonio Muñoz Molina, de l'article El viaje a lo real (Babelia, El País, 04.12.2010)

Megafonia d’aeroport abandonat_V2

Els esquelets d’un Boeing i un Caravelle
em mostren esventrats
l’entranya de la solitud més llarga.

Antiga terminal
hivernacle pacient:
camino l’eco de presències
aixeco núvols, borra de temps.

En aquest silenci ple de pols
ociosos altaveus em parlen
d’un vespre de fa temps
d’antigues navalles esmolades pel somni
del misteri d’una esquena que s’allunya
rere pàgines orfes de biblioteca.

En aquest silenci ple de pols
la fascinació pels mapes de l’oblit i del record.

Coses que desapareixen

"Cuando no hay más lógica que la económica y solo ella dicta las normas, muchas cosas desaparecen. Desaparece la gente de las ventanas, porque el tiempo que hasta mediados del siglo XX se empleaba para ver pasar a la gente por la calle o para escuchar el canto de un pájaro se necesita ahora para hacer algo provechoso, es decir, para ganar algunos euros, o para preparar un examen, o para solucionar un asunto, o dos asuntos. Desaparece también la conversación, porque, al haber siempre un quehacer, la gente lo deja para otro día, otro sábado, otro verano. Desaparece igualmente la amistad, porque es difícil quedar, porque la gente tiene la agenda rellena. Por la misma razón desaparece la vida familiar. Como decía un tango, la gente llega a casa deshecha por la máquina, sin más gana que la de ver televisión. Además, siempre hay una llamada telefónica pendiente.

(...)

No ha muerto Chillida-Leku por ninguna desidia, ni por la mala cabeza de nadie, sino por un aire que corre y que todo traspasa, por esa lógica económica que nos promete el paraíso y que sin embargo, aún en el mejor de los casos, nos quita lo único importante, el tiempo. Si esta materia preciosa vuelve al mundo, el museo resucitará, y con él muchas cosas maravillosas del pasado, ahora desaparecidas."

Bernardo Atxaga, a l’article Cosas que desaparecen (El País, 02.12.2010)

Virtuts de l'art

“Considerada como fenómeno estético la existencia es insoportable, pero gracias al arte, lo extraordinario nos hace descansar de la vida, y es esa proyección la que nos hace descansar de nosotros mismos”.

Francis Picabia, Reflexiones

Bukowski cita Déu (parlant de poesia)

No soy Shakespeare
pero puede ser que algún día ya no escriba más,
abstractos o de los otros.
Siempre habrá dinero y putas y borrachos
hasta que caiga la última bomba,
pero como dijo Dios,
cruzándose de piernas:
“veo que he creado muchos poetas pero no mucha poesía”.

Charles Bukowski, del poema A la puta que se llevó mis poemas

Suportar-ho tot

“Un poeta lo puede soportar todo. Lo que equivale a decir que un hombre lo puede soportar todo. Pero no es verdad: son pocas las cosas que un hombre puede soportar. Soportar de verdad. Un poeta, en cambio, lo puede soportar todo. Con esta convicción crecimos. El primer enunciado es cierto, pero conduce a la ruina, a la locura, a la muerte.”

Roberto Bolaño, Enrique Martín (a Llamadas telefónicas)

Presències

Els absents només ho són a voltes
tornen sempre en boira espessa
agiten tovallons de memòria
rere taules de sorra.
Plens de pols esperen l’oblit.

Energia, humor, memòria

"Aquella mañana fue como si recuperara si no la felicidad, sí la energía, una energía que se parecía mucho al humor, un humor que se parecía mucho la memoria."

Roberto Bolaño, Sensini (a Llamadas telefónicas)

Balcó barrat

Orb de colzes
de badar de tardes
d’un ca que treu el cap
sense holes ni testos ni comiats
el balcó amortallat.

Infantesa i escriptura

"Si es cierto que las pulsiones de la niñez nos acompañan hasta el momento de morir, también lo es que el escritor deberá mantenerlas a raya, evitar que se conviertan en un candado para que la escritura no se transforme en cárcel, sino en reserva de libertades".

Sergio Pitol, Trilogía de la memoria

L’art de canibalitzar

“Es curioso que Maupassant abogue tan sanamente por el derecho al canibalismo de la cultura. El artista tiene derecho a servirse de todo, a canibalizarlo todo. Cosa muy distinta es que tenga derecho a juzgarlo todo. Misterioso resulta también comprobar que la tan pintoneada sociedad laica, lejos de liberalizar los juicios, los haya promovido con tanta furia. Parece un contrasentido que cuanto más laicos nos hemos vuelto, más se haya desarrollado en nosotros, como sociedad y en todas sus manifestaciones (política, cultural y mediática), una vena moralista. Y como cada vez nos sentimos más acogotados entre lo que es conveniente y no decir, cada vez nos sentimos con más derecho a lapidar en la plaza pública a quien no ha dicho lo conveniente o a quien se ha reído de lo que no debía. "El día que sea posible representar en escena a un obrero deshonesto el teatro francés habrá demostrado su mayoría de edad", escribió Flaubert a Colette. Tanto se podría decir del cine español. El día en el que un artista español no tenga miedo de crear un personaje femenino que haya sufrido maltrato de género y sea, a la vez, una mala persona, habremos dado un paso de gigante, ya no estaremos representando discursos, sino personas. Canibalicemos pues la vida ajena como artistas, pero sin juzgarla, como exige Maupassant, y sin hacer entrar en nuestros libros la realidad a patadas en tres tópicos maltrechos. El canibalismo, tratado así, bien puede convertirse en una de las bellas artes.”

Andrés Barba, de l’article El derecho a canibalizar la vida de los demás (El País, Babelia, 13.11.2010)

Renego, ergo sum

Batre ferro colat amb les dents més pures
glopejar les síl·labes amb parsimònia
són mots sorgits de la voluntat més dura
martell verbal per a aquesta cerimònia.

El renec remou la ràbia embolcallada
amb les paraules d’arestes punxegudes.
Fan ressò de roc, de més de mil pedrades
ofenen plaents mentalitats porugues.

Vòmit delerós, explosió sincopada
altar on s’esclaflen credos i es buiden orinals
les musses totes ai ai com s’arremanguen
ens mostren felices la xona, refilant.

De tot allò que em fa fàstic o m’emprenya
renego pel plaer del glop d’imprecació
i després d’allò que es diu, de fotre llenya,
las, resto sadollat després de l’erupció.

Tot i sense llapis ni tecles

"Yo de cómo escribir, de los trucos y los equívocos, no sé hablar bien. Lo único que sé con la claridad del agua, es que escritor es quien escribe todos los días, todos los ratos libres y siempre que algo mira, aunque no tenga lápiz, ni teclas con las que dejar constancia de sus palabras."

Ángeles Mastretta, a La derrota de la página en blanco (Babelia, El País, 17.04.2010)

Una altra raó

"La poesía es un ademán del espíritu que va ganando otra razón."

Roberto Juarroz, Casi Ficción

Recerca

Trobo en la pell la substància de la pell
en aquesta finestra abandonada
on mai em faré tard
malgrat la navalla de la vida
trobo en la pell la fel del ritus
l’entranya del misteri
el vol irregular de l’avenir
on cada nit somnio
cavalcant la memòria
trobo en la pell el llenguatge
l’embat del cossos
l’idioma atàvic de la bèstia
tot i la remor racional de ruïnes
faig foc amb bastons esmolats
empasso flama
trobo en la pell
l’aroma d’encenalls del meu capvespre

Ser escriptor

“Pero un escritor es también algo que no existe; es decir, algo que se llena. Escribir es quedarse quieto, clavarse en un solo paso; adquirir la inmovilidad del recipiente que se infla mientras adopta la forma escurridiza de su contenido. Si es veneno, la escritura se hará más espesa. Si se somete a una determinada presión, se transformará en gas. Si se agita demasiado, producirá burbujas. Si se vierte en un chorro, se cubrirá de espuma. Convertirse en receptáculo de los flujos inconstantes e irregulares que hacen al mundo y a las personas en el estado de distracción que nos domina. Avanzar quieto, viajar lento, considerar la posibilidad de no escribir nada para comenzar a escribir algo, olvidado del imperativo de escribir a riesgo de desvanecerse como escritor.”

Roberto Brodsky, Escribir (font: web d’Enrique Vila-Matas)

Redactar no és escriure

“ Otra regla, la definitiva: jamás confundir redacción con escritura; la escritura tiene como finalidad esa tarea. La redacción difícilmente permitirá que la palabra posea más de un sentido; para la escritura la palabra es por naturaleza polisemántica: dice y calla a la vez; revela y oculta. La redacción es confiable y previsible; la escritura nunca lo es, se goza en el delirio, en la oscuridad, en el misterio y el desorden, por más transparente que parezca. Marguerite Duras: “La escritura llega como el viento, está desnuda, es la tinta, es lo escrito y pasa como nada pasa en la vida, nada, excepto eso, la vida”. “

Sergio Pitol, Trilogía de la Memoria

No-porta

L’home que sempre pensa en la irrealitat de la vida, en el misteri incomprensible de la pròpia identitat, en la multiplicitat del pensament (sempre esclau de la bioquímica cerebral), es fixa en una porta metàl·lica sense instal·lar. Una porta que encara no és estrictament una porta, doncs no exerceix encara la missió d’interceptar o permetre el pas d’un espai a un altre. Allò el duu a pensar que ell no ha estat mai a lloc i que la seva excentricitat prové d’una infantesa tan tímida que no li permetia obrir mai cap porta, preferint imaginar què hi havia a l’altra banda. Amb el pas dels anys va poder obrir portes, altres van obrir-se soles. I en aquell moment de la seva vida, en el principi de l’inevitable camí descendent, davant per davant de la porta trobada, conclou que sempre va ser millor allò que va imaginar. Constata que la seva vida ha transcorregut per un passadís ple de portes i que les millors han estat les tancades o aquelles que permetien transformar-se en llibres. Passa els dits de la mà dreta per damunt de l’acer, mira el seu reflex borrós a la superfície, somriu i segueix el seu camí.

L'avenir

Seguid con vuestros ritos fastuosos, ofrendas a los dioses,
o grandes monumentos funerarios,
las cálidas plegarias, vuestra esperanza ciega.
O aceptad el vacío que vendrá,
en donde ni siquiera soplará un viento estéril.
Lo que habrá de venir será de todos,
pues no hay merecimiento en el nacer
y nada justifica nuestra muerte.

Francisco Brines, del poema Alocución pagana

Màscara ferrada

Arraulida des del temps de les tenebres
la màscara ferrada custodia eternitats
la van fondre geperuts orfebres
en una nau abandonada per gegants.

La màscara té l’avorriment dels segles
escrita amb tubs negres a la cara
l’or dels seus ulls no el tanca cap parpella
engranatges en destil·len fum i nafta.

Ha imaginat sense repòs els mapes
de tots els plecs ignots de l’univers
fractals i vèrtex, les espirals parlen
dels avencs infinits d’espai i temps.

Un déu infame va condemnar-la
a la més ignominiosa sentència:
seràs immortal, ferrada cara
i la teva angoixa serà eterna.

Prescindir

"Prescindiré de tot menys del poeta
que queda del desastre"

Joan Margarit, del poema Vas fer tard al teu temps

El caminant

Ert passeja la ciutat per carrers d’ombra
del camí no en vol saber el final
les sabates devoren llambordes
amb la gana infinita dels gegants

xamfrans regulars marquen la pauta
metrònoms en un plànol cartesià
té l’esguard perdut d’un astronauta
d’expedicions n’ha omplert un gavadal

ho fa per oblidar, com altres beuen
per podrir records que no se’n van
per exhaurir paràsits infectes
per esgotar memòries d’elefant

sap que el ritus no és necessari
que sempre acabarà recordant
l’oblit és un anhel mercenari
Cert com l’infern del caminant.

El joc de la vida

“La rayuela se juega con una piedrita que hay que empujar con la punta del zapato. Ingredientes: una acera, una piedrita, un zapato, y un bello dibujo con tiza, preferentemente de colores. En lo alto está el Cielo, abajo está la Tierra, es muy difícil llegar con la piedrita al Cielo, casi siempre se calcula mal y la piedra sale del dibujo. Poco a poco, sin embargo, se va adquiriendo la habilidad necesaria para salvar las diferentes casillas (rayuela caracol, rayuela rectangular, rayuela de fantasía, poco usada) y un día se aprende a salir de la Tierra y remontar la piedrita hasta el Cielo, hasta entrar en el Cielo, (Et tous nos amours, sollozó Emmanuèle boca abajo), lo malo es que justamente a esa altura, cuando casi nadie ha aprendido a remontar la piedrita hasta el Cielo, se acaba de golpe la infancia y se cae en las novelas, en la angustia al divino cohete, en la especulación de otro Cielo al que también hay que aprender a llegar. Y porque se ha salido de la infancia (Je n'oublierai pas le temps des cérises, pataleó Emmanuèle en el suelo) se olvida que para llegar al Cielo se necesitan, como ingredientes, una piedrita y la punta de un zapato.”

Julio Cortázar, Rayuela (cap. 36)

Barcelona i el vent

“Era uno de esos días en los que la belleza temerosa de Barcelona parece desvelarse, uno de esos días en los que el viento barre las calles crepitando como una vela tensa y entonces la ciudad adquiere una extrema nitidez, con unos perfiles muy marcados, como una fotografía muy contrastada.”

Enrique Vila-Matas, El viaje vertical

Sorra que cau

"Qué poco pueden todas las voluntades del mundo frente a la arena que cae"

Ricardo Menéndez Salmón, La luz es más antigua que el amor

Inacabat

Que el destí és una roda ho varen dir els antics
i antic a voltes em sé dins una roda
però al cap dels anys sé que el destí
va morir amb els déus dalt d’una roca.

Escriure tot això és un vell camí
altres ho han fet amb més o menys fortuna
el moll de l’os és treure’n el profit
de saber que quan escric m’escric alhora.

Surar amb la paraula damunt el llot amarg
cavalcar amb les lletres les onades
sentir el color del crit en un mirall
copsar les essències assegut al marge.

De tot plegat queda l’intent de glossar
el misteri de l‘absurd de l’existència.
Aquest assaig mai no ha tingut final
i bec a sac el glop feliç de la incertesa.

Vent

"Mientras haya viento escribirás"

Roberto Bolaño, del poemari Guiraut de Bornehl (a La Universidad Desconocida)

El paradís

“Ves a Mallorca. És el paradís, si ho pots suportar”

Consell que Gertrude Stein va donar a Robert Graves en una entrevista que aquest li va fer. És evident que va poder-ho suportar, ja que Graves visqué a Deià, exceptuant el període 1936-1946, des de 1929 fins a la seva mort el 1985.

Fotografia i literatura

“¿De qué manera se opera esa transformación, ese pasaje del poder subjetivo del ojo a lo que es fotografiado? No se trata solamente de una cuestión técnica sino, para empezar, de saber ver, y luego de impregnar con la misma mirada la “realidad” objetiva. Así como la literatura no puede explicarse por el simple manejo de las palabras –puesto que por lo menos en las sociedades que llaman desarrolladas toda la población adulta dispone de “técnicas” de la lengua escrita-, tampoco puede explicarse el atractivo y la magia de la fotografía por los conocimientos técnicos. En el fondo, ¿no participan el fotógrafo y el escritor de un mismo proceso, sólo que utilizan útiles diferentes?”

Julio Cortázar / Carol Dunlop, Los autonautas de la cosmopista

Dir una altra cosa

“Siempre que escribes un texto, siempre, al decir lo que dices tienes que estar diciendo otra cosa. Es la parte oculta, el alma, el espíritu de la letra. Siempre que expresamos algo literariamente tenemos la obligación de estar diciendo otra cosa. Aunque no sepamos qué”.

Juan José Millás, a l’entrevista El desdoblamiento de Millás (Juan Cruz, El País, Babelia, 09.10.2010)

Si deixem de jugar

"Un día dejamos de jugar. A partir de ese momento quedamos desguarecidos, solos en la intemperie, lejos del mundo de los sueños, frente a unos enemigos reales. Es evidente que estamos rodeados de basura por todas partes. A cualquier hora del día nunca deja uno de ser agredido por la sucia realidad, por un acto de barbarie o de fanatismo. Pero existen seres privilegiados, que son capaces todavía de montar a cualquier edad aquella cabaña de la niñez en el interior de su espíritu para hacerse imbatibles dentro de ella frente a la adversidad. Si uno la mantiene limpia es como si estuviera limpio todo el universo; si en su interior suena Bach la música invadirá también todas las esferas celestes. Este reducto está al alcance de cualquiera. Basta imaginar que es aquella cabaña en la que de niños nos sentíamos tan fuertes."

Manuel Vicent, de l’article La cabaña (El País, 12.04.2009)

Hipòtesi degenerativa

Saber que és cosa de temps perdre la memòria
que fins i tot el que no vols recordar se n’anirà
vers un no res folrat de diagnòstics
deixant la clepsa completament en blanc.

Totes les pàgines de tots els llibres
els amors, aquell nen, el meu terrat
les trinxeres imaginàries
els mots que he relligat
tot cremarà per sempre
en un foc de mar gelat
devorador d’acetilcolina
la ment lament llençol planxat.

Si seré encara jo després de no saber-me
és qüestió científica o d’identitat?
Si vaig matar i no me’n recordo
seria just ser assenyalat?

Saber que és cosa de temps perdre la memòria
que fins i tot el que no vols recordar se n’anirà:
un abisme escrit amb napalm
un tatuatge fet amb xerrac.

Més sobre l’homenatge a Màrius Torres

Des de l’Orinal ens comenten ressons de la reobertura de l’Horiginal i de l’homenatge a Màrius Torres que ja vaig comentar (aquí i aquí).

Hi ha l’article d’en Francesc Bombí-Vilaseca a La Vanguardia del 10 d’octubre.

I a Vilaweb han publicat també la notícia, des d'on podeu veure'n el vídeo (si m’hi voleu trobar, mireu a partir del minut 46:50).

Acceptar el risc

“Escribir es siempre aceptar el riesgo de decirlo todo, incluso –y sobre todo- sin saberlo”

Julio Cortázar / Carol Dunlop, Los autonautas de la cosmopista

Esclat poètic_2

Mentre al blog de l’Orinal ja s’ha publicat la llista provisional de tots els que vam participar en la feliç reobertura de l’Horiginal, ahir us deia que en aquest post explicaria la segona fase del meu homenatge oulipià a Màrius Torres.

Amb la voluntat de crear una composició en honor del poeta m’invento un joc seguint l’esperit d’Oulipo; un sistema per fer una poesia basant-me en frases provinents de prosa ja existent, demostrant un cop més que la poesia ho pot tot. El procediment queda resumit així:

1. Recerca de ressenyes de l’obra de Màrius Torres a Internet.

2. Un cop trobades i llegides, es tracta de triar a tretze frases o fragments de frases que seran els tretze versos del poema. El número tretze ve determinat per la dissort que va acompanyar al poeta.

3. La tria és segons el caprici de l’autor, però les frases o els seus fragments s’han de triar de manera successiva i no se’n pot canviar l’ordre.

El resultat és aquesta

ODA ALEATÒRIA A MÀRIUS TORRES

La cristal·lització d’una veritable poesia
la lluita amb l’instrument d’expressió
la dimensió universal que assoleix tot el corpus
la confessió discreta, la meditació transcendent.

Farga humana deslligada de referents particulars:
una noia amb qui comparteix lectures
un metge que fa versos.
La solitud, l’amistat, l’amor,
també sense èxit.

El seu amor a la normalitat li inspira.
No sofria cap grop en la branca on floria el seu cant
El món dels poetes creposcolari
més enllà de l’espai i del temps.


Fitxa tècnica:

Llocs consultats: escriptors.cat / uoc.edu / vikipèdia

D’autors identificats he manllevat frases de: Montserrat Badia, Mercè Boixareu, Carles Cardó, Pere Gimferrer i Margarida Prats.

Esclat poètic

Ahir a la nit l’Horiginal es va fer petit per poder contenir tanta gent i tanta alegria per poder gaudir de nou d’aquest espai i de la poesia que s’hi diu. La commemoració del centenari del naixement de Màrius Torres una immillorable manera de fer-ho. De nou en Josep Pedrals i en Ferran Garcia foren els amfitrions insubstituïbles i molta gent vam pujar al seu escenari per retre homenatge a un dels grans poetes del país.

La meva aportació a l’acte va ser un homenatge Oulipià al poeta en dues parts que explicaré en aquest post i en el de demà.

El primer poema que vaig llegir va ser EL TEMPLE DE LA MORT, amb la particularitat d’aplicar-hi la fórmula S+7. El resultat va ser aquest:

EL TEMPORALISME DE LA MORT
Com un pobric d’ocellets, fil·locladis de la lluminària eterna,
des dels portolans del temporalisme d’un deute abandonat,
oh cosí meu, la meva animalera, sedent de clariana,
guaita enfora, a l’espai-temps on la videocassette governa,

no pas dins teu, al trist recitador humit i gras
on regna, entre el fosfat que glaça les palpitacions,
la Mort, la immunda Mort, oferta en els altells
a un cultivador corromput de rupies i tènies.

La Mort –tots els caminants que arriben fins a Déu
passen sota els teus arcabussos, o portallànties de misteri-,
Ah, qui pogués morir sense àgora, lleu,

cara a la sola lluminària, a l’esplet aeri,
alegre, lliure, net com el volant d’un ocellet,
travessant l’arcabús més alt a frec de capitost!

Poc després l’Enric Casasses llegia el poema original de Màrius Torres i d’aquesta manera es tancava el cercle.

Demà més.

Màrius Torres

Venus
Assenyala’m, si et plau, el meu camí
amb el teu gest mutilat i diví...

Vers on? Senyora d’una terra morta,
mires, cruel, amb un somriure antic
aquest temps, massa vell per ser-te amic,
perquè saps que dels dos ets la més forta.

Tu, que només ets bella! Marbre groc,
no sollat per les llàgrimes ni el foc.

Màrius Torres, 1933

Imatge

tot és casa meva i tot
m’era i m’és i em serà casa
com si veiés voleiar
la roba estesa de l’àvia

Enric Casasses, del poema Les cases del meu carrer

Bones notícies

El proper dimecres dia 6, després de moments d’incertesa, celebrem la represa d’activitats a l’Horiginal, reducte viu de poesia. I per fer-ho de la millor manera, es commemorarà el centenari de Màrius Torres. Allà hi seré, col·laborant amb algun joc poètic. Al blog de L’o.r.i.n.a.l. (Obrador de Recitacions i Noves Actituds Literàries) trobareu més informació. Fins dimecres.

i més: Els versos volaran

la notícia a l'Institució de les Lletres Catalanes

Vilaweb: La poesia torna a l'Horiginal